EL CASTELL DE MONTJUÏC DE BARCELONA ÉS SÍMBOL DE LA CATALUNYA SOBIRANA

I alhora penyora de la Catalunya sotmesa

El 26 de gener del 1641, és a dir fa un mes s'han acomplert tres-cents seixanta-cinc anys, el president de la Primera República catalana en Pau Claris Casademunt, al capdavant dels catalans, derrotà els exèrcits castellans a la famosa batalla que duu el nom del castell.
El Castell de Montjuïc, quan ha estat governat pels invasors espanyols (o francesos), ha estat una excel·lent posició des d'on dominar Barcelona. El general espanyol Espartero bombardejà la capital el 1842 i, un any després, també ho féu el general Prim.

L'actual versió dels castellans --els espanyols-- han tingut i tenen, durant aquests més de tres segles i mig, clavada l'espina punyent d'aquella derrota que patiren a mans de l'exèrcit català a la Batalla de Montjuïc.
Prova d'aquesta recança n'és un dels episodis de la darrera --i inacabada, pel que sembla, si ens atenim al capteniment dels nostres colonitzadors-- Guerra espanyola d'Agressió contra Catalunya; el fet que l'exèrcit espanyol d'ocupació s'esperés dos dies a entrar a la capital de Catalunya per a que en coincidís la data i, així, fer que el 26 de gener de 1939 esborrés de la nostra memòria la gran victòria catalana del 1641.
Una altra prova, i no menys important, n'és el fet que el Castell de Montjuïc fou usat, des dels primers temps de la «postguerra» franquista i fins al 1960 com a presó de catalans i com a centre de tortura i d'extermini; per això el president màrtir, en Lluís Companys Jover seria afusellat en un dels glacis del castell, on ara hi ha el Camp de Tir a l'Arc.
És difícil de veure en la fotografia del satèl·lit que il·lustra aquest post (un exàmen in situ us en traurà de dubtes), però s'hi observa --en major nombre a la part inferior dreta-- que algunes peces de les bateries d'artilleria costera no apunten precisament a la mar, sinó al Pla de Barcelona... No hi fa res que els canons potser siguin obsolets i en desús, el que importa és el significat d'aquesta disposició material a bombardejar-nos.
Actitud aquesta que el Govern del Regne d'Espanya té molt present, i és per aquesta causa que, sota la farsa de la que seria la tercera vegada --en menys de cinquanta anys-- que el castell és cedit a l'Ajuntament de la capital de Catalunya (una pel dictador Franco i dues per governs «socialistes») pretenen perpetuar la nostra dominació amb diverses imposicions, pròpies de les capitulacions a què són sotmesos aquells qui han perdut una guerra...
El Castell de Montjuïc no s'ha de destinar a «centre per la pau» mentre aquesta pau sigui la «pau espanyola»; els objectes del museu militar que acull no han de sortir, sota cap concepte, de Catalunya, excepte les banderes de les forces d'ocupació que omplen una de les sales, que bescanviarem per les nostres banderes que són repartides per totes les sales militars d'Espanya. I quan ens retornin una de les tres espases sagrades de Catalunya, que hi era exposada i que ara és segrestada a Madrid, l'espasa Tissona del nostre rei en Jaume I, els hi cedirem l'estàtua eqüestre de l'escultor Josep Viladomat que representa a un reietó espanyol a cavall, estàtua que presidí fins els anys vuitantes del segle passat el Pati d'Armes del castell i que ara roman, gràcies a l'ex ministre espanyol de Defensa, el «socialista» don Narciso Serra i «sin que se note el cuidado», en una de les sales interiors.